A Margalida

ENTREVISTA A MARGALIDA BOVER VADELL
SANTI MAYOR FARGUELL

``Revisió del cas Puig Antich? Tot el franquismo va ser [è stato] il·legal´´


La sala V del Tribunal Suprem delibera avui [oggi] si concedeix l´autorització per a la revisió del judici a Salvador Puig Antich, condemnat en consell de guerra a la pena de mort que va ser aplicada el 2 de març del 1974 a la presó Model. Aquella nit [notte], la seva companya sentimental va patir en soledat l´aplicació de la sentència. Tenia 20 anys, va néixer [nacque] el 1953 a Felanitx, Mallorca. El seu pare, ``bastant de dretes´´ [piuttosto di destra], la va fer fora de casa amb 17 anys. Se´n va anar [se ne andò] en autostop a Palma i va viure en una comuna hippie on ho va descobrir tot: ``El sexe, les drogues, la música, que el món era bonic i que volia viure [voleva vivere]´´. Va marxar a Barcelona convidada per una amiga i va viure amb hippies , en diferents domicilis, ``no trobava el meu lloc, havia de descobrir qui era´´, fins que, instal·lada a casa d´uns amics ``progres´´ de Mataró, la Núria i el Xavier, un dia del 1973 li van presentar un amic. Es deia [si chiamava] Salvador Puig Antich. Ella, la Margalida d´A Margalida, es diu [si chiama] Margalida Bover Vadell.

Com va ser la trobada? [come fu l'incontro?]

Al·lucinant, sempre recordaré quan vaig obrir [aprii] la porta, ens vam veure i no vam deixar de mirar-nos. Va ser descobrir l´amor de la meva vida, la persona que voldries tenir sempre al teu costat. Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya, ens agradava [ci piaceva] la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent. Una utopia.

Que va durar poc.

Sí, des del juliol [luglio]. Però bastant si comptem l´estada a la presó, des d´on [da dove] em va enviar tres cartes. Cada dissabte [sabato] jo anava al bar de davant de la Model, i a les germanes [sorelle], que podien veure´l perquè eren familiars, els donava llibres i una amanida [insalata] que li agradava molt d´un restaurantet d´una placeta de Gràcia.

Sabia que ell era del MIL?

No, però sí que estava posat [faceva parte] en un grup anarco, en recerca i captura i que viatjava a França. Però mai barrejava [confondeva] les coses. Crec que era una forma de protegir-me.

A les cartes [nelle lettere] li va esmentar [menzionava] el carceller?

No. La primera era un resum de Tròpic de càncer, de Henry Miller, en què adaptava la nostra història a la novel·la. La segona era pessimista i optimista alhora, perquè s´esperava molts anys de presó, fins que morís Franco i, creia, tothom [tutti quanti] fos amnistiat.

No esperava [si aspettava] pena capital.

No. Però quan van matar Carrero Blanco vaig pensar: ``Ai, Salvador!´´. Aquí em va entrar l´angoixa, tot va canviar, i vaig sentir que ja res [niente] seria el que havia d´haver estat.


I la tercera carta?

La va escriure la nit que el van matar. Les tres m´han desaparegut, suposo que quan era a Canàries.

Com hi va anar a parar? [com'è andata poi?]

Després que [dopo che] el van matar, tinc la noció [ebbi coscienza] que durant dos mesos no sé el que faig. Va ser una època cruel. Al setembre algú em posa dins d´un avió i m´envia a les Canàries. Jo no controlava res, a mi em dirigien.

I a les Canàries, què hi fa?

Estava molt fumuda [confusa], només [soltanto] m´escrivia amb el Josep Lluís Pons Llobet, que era a la Model, i amb el Ramon Barnils, molt amic meu. Vaig tornar a Barcelona l´octubre del 1975 i vaig contactar amb un amic del Salvador de Palautordera, que és el pare [il padre] de la meva filla Llibertat. Em sentia molt sola i no entenia [non capivo] el món. La Llibertat va néixer a Barcelona el 1976, va ser una salvació. Les dues vam viure en una comuna fins que un metge [medico] em va recomanar un clima més sa per a la Llibertat, que patia dels bronquis, i vam tornar a Mallorca. Era l´any 1979.

On va viure de Mallorca?

Primer a Porto Colom, en un estudi llogat [monolocale in affitto], però el 1981, quan el cop de Tejero, ja era a Palma de nou. Després vaig viure a Santa Eugènia i a Pina, un poblet petit on em van assenyalar amb el dit [segnare a dito] perquè vaig ser l´única a votar No a l´OTAN. És l´única vegada [volta] que he votat. Vaig tornar a Palma, hi vaig fer disseny [disegno] i restauració de jardins. Vaig retrobar un amic de la infància, que és el pare del meu fill Martí, que va néixer el 1994 en una masia [cascina] d´Es Carritxó on vam anar a viure. Però em vaig separar de nou: jo vaig trobar una persona i no n´he trobat cap més...[ho trovato una persona sola e non ne ho trovate più]. Després vam anar a viure a Felanitx, i fa tres anys a Capdepera, el poble que més m´agrada de Mallorca, i on he trobat el meu espai [spazio] i la meva vida.

Mai ha viscut a Manacor? He llegit que hi treballava en una llibreria.

Mai de la vida. Durant 27 anys no vaig parlar de tot això ni [neppure] amb els amics. I just arran [a causa] d´una entrevista que vaig concedir em van fer fora de la llibreria on treballava feia 8 anys, a Cala Egües.

Ja som al present. La Ingrid Rubio la va venir a veure.

Va ser molt maco [carino] que em volgués conèixer; vam connectar i parlar molt i va agafar [ben capito] la meva essència.

Van contactar amb vostè els productors del film?

El Jaume Roures [productor] i el Lluís Arcarazo [guionista] buscaven una presó i van pensar en Palma. És per això que ho van aprofitar per coneixe´m [conoscermi]. Però en l´escassa estona [per quel poco] que vam parlar no es pot conèixer ningú, ni es pot recordar bé el passat. Per tant, em vaig desimplicar [mi sono disinteressata] totalment de la pel·lícula. Recordo que em van preguntar qui creia que m´havia d´interpretar i els vaig respondre que jo no arribava a aquest punt de vanitat, i que ells ho devien saber millor que ningú.

Què opina de ´Salvador´?

Com a cinèfila, que està molt ben feta i els actors són molt bons. Però com que està basada, en teoria, en la vida d´una persona, em fot [mi rompe le scatole] que s´utilitzi Salvador Puig Antich i no es retrati Salvador Puig Antich.

Quins aspectes difereixen?

Al film [nel film] és molt seriós, ell no ho era. L´únic moment en què Brühl em recorda el Salvador és quan es posa [si mette addosso] una pamela [cappello di paglia] i un mocador [lenzuolo]. En aquell moment em van caure [mi sono cadute] les llàgrimes, hòstia! Però la resta no és ell. Quant al MIL, es retrata molt malament com funcionaven, com si fossin estúpids atracant per passar-ho bé, sense explicar els motius i la ideologia que els movia. I la pel·lícula es recrea massa [indulge troppo] en la morbositat. Vint minuts de garrot vil em sembla una bestiesa! I l´absència d´A Margalida de Joan Isaac em va saber molt greu per ell, que fa 30 anys que manté la memòria del Salvador. Esclar que un cop [una volta] vista la pel·lícula, crec que és millor que no l´hi incloguessin [che non ce l'abbiano messa]... És una pel·lícula ianqui [stile americano] que utilitza una història real per fer un pamflet. I no explica què va passar a fora durant les 12 hores en capella.

Com la va viure vostè?

Sola a Mataró, a l´habitació, amb una ampolla [bottiglia] de vi, canutos, encens, espelmes [candele], música i plorar i pensar i estimar [amare] i desitjar [desiderare] i voler que el món canviés, simplement això. I sola.

Sembla que al carrer [per strada] tampoc hi havia gaire gent. [non ci fosse molta gente]

Perquè el Salvador era anarquista. Els anarquistes som persona non grata a ningú. Les esquerres [le sinistre] mai funcionaran bé perquè no són generoses amb tots els que no pensen exactament com ells.

Avui s´està decidint [si sta decidendo] si s´autoritza la revisió del cas.

La memòria històrica és important, però què vol dir reobrir el cas? Tenen l´autòpsia? Tenen les bales? Si no ho tenen tot, l´únic que poden declarar és que es va fer malament i declarar-lo innocent. S´haurien de revisar tots els processos, començant per tots i acabant per tots.

Està en tràmit [è in corso di approvazione] una llei [legge] de la memòria històrica.

Però sempre es fa tot a mitges [mità]. Sembla que tinguem una por [paura] mortal. Tot el que van fer els dirigents franquistes va ser il·legal, va ser terrorisme d´Estat, per tant, s´ha de perdonar tot. No només un [non soltanto uno], sinó tanta gent injustament morta, maltractada, empresonada, humiliada, i exiliada.

Diari Avui. 25/10/2006