Le grand chêne
Georges BrassensVersione catalana di Miquel Pujadó dal suo disco “Pujadó can... | |
LA GRANDE QUERCIA | EL GRAN ROURE |
Lei viveva laggiù, in lande forestiere, non era affatto un arboscello da cantiere, la gran quercia che mai, dall'alto dei suoi rami, dové temere falegnami... | Era un roure orgullós, eixerit i tranquil. Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil. Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral, del llenyataire i la destral. |
Ed avrebbe trascorso dei giorni spensierati, senza vicini inopportuni e ineducati: delle canne invidiose, neanche dei bambù, che proprio non le andavan giù. | Podria haver gaudit d’uns dies cristal•lins, feliços i serens., p’rò tenia uns veïns... unes canyes que no paraven de xerrar i que el punxaven sens parar. |
Dalla sera al mattino, questi virgulti incauti nemmeno buoni a fabbricarci quattro flauti, le cantavano sempre l'odiosa ninna nanna della gran quercia e della canna. | De l’albada a la nit, amb el to més xiroi, mofetes es burlaven del gegant tristoi, cantant al seu voltant la faula del matís que hi ha entre un roure i un canyís. |
E malgrado lei fosse del legno più imponente, la favola non la lasciava indifferente. Ed accadde così, che stanca di subire, decise un giorno di partire. | I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar. La seva paciència té un límit prou clar. I un matí decidí desfer aquell entrellat i es convertí en un exiliat. |
A fatica, strappò la radica sepolta e se ne andò senza voltarsi mai una volta... Ma soltanto io so come fu amareggiata quando lasciò la patria ingrata. | Amb penes i treballs, les arrels va arrencar i va marxar sense girar-se ni plorar. P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir el pobre, en emprendre el camí. |
Al confine, trovò due bei fidanzatini che le proposero se con i coltellini gli lasciasse intagliare i loro nomi lì... e la gran quercia disse sì! | Al llindar del boscany, per camins més fressats, el roure va trobar-se amb dos enamorats i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt, encerclats per un cor rotund. |
Solo dopo che i due viandanti innamorati, si sbaciucchiaron tanto da essersi stancati, ascoltarono allora la Grande Quercia che, piangendo, raccontò di sè! | Quan el sac de petons que duien ja fou buit, i a força de fregar van tenir el morro cuit, llavors van escoltar amb posat sentimental les grans dissorts del vegetal. |
“Grande Quercia, se tu vorrai venir con noi, le nostre canne non faranno i fatti tuoi... Ed avrai in casa nostra un comodo soggiorno, abbeverata ogni giorno!” | “Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç. Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís. Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat, cuidat, mimat i ben peixat.” |
Oh, com'eran contenti, come'erano felici, la grande quercia insieme ai suoi due nuovi amici! E ciascuno dei due teneva in mano un ramo, dicendosi “Amor mio, ti amo!” | Dit això, els tres plegats es van posar en camí. El dia era molt clar i l’aire era molt fi, i el roure va oblidar els maldecaps antics donant l’arrel als seus amics. |
La piantarono ai piedi della loro bicocca! Capì che le promesse eran tornate in bocca; l'annaffiava, di rado, soltanto il nubifragio e la pipì di un can randagio. Con le sue belle ghiande ci hanno sfamato i porci, con la sua scorza ci hanno fatto i tappi agli orci e ogni volta che c'era un nuovo condannato, lei ereditava l'impiccato. | Al peu de llur cabana és on el van plantar. Llavors, l’arbre es va començar a desencantar car només el regaven Sant Pere i algun gos. El seu goig ja s’havia fos. |
Quel duo di traditori, vandalico ed abietto, la tagliò in quattro parti e ne produsse un letto. Ed aveva tanti amanti, l'orribile megera, che la consunse per intera. | La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí, i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi. I, quan a la comarca hi havia un condemnat, el roure aguantava el penjat. |
Ed un giorno quel duo d' ipocriti dappoco la passò per la scure e la gettò nel fuoco, come legna da cassa e -che amaro destino!- la quercia perì nel camino. | Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit, amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit. I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent, va envellir prematurament. |
Nella nostra città, un prete tanto pio non crede che il suo fumo s'alzi fino a Dio... Come fa quel tappetto ad essersi deciso che non ci sono querce in paradiso? | I un hivern, aquells cors endurits com un roc el varen fer servir per a alimentar el foc. Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí, en fumera es va convertir. |
...che non ci sono querce in paradiso? | El mossèn de la vila, que és un galifardeu, diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu, però jo no he sentit que mai ningú prohibís a un roure entrar en el Paradís, a un roure entrar en el Paradís. |