Language   

Le grand chêne

Georges Brassens
Back to the song page with all the versions


Versione catalana di Miquel Pujadó dal suo disco “Pujadó can...
LA GRANDE QUERCIAEL GRAN ROURE
Lei viveva laggiù, in lande forestiere,
non era affatto un arboscello da cantiere,
la gran quercia che mai, dall'alto dei suoi rami,
dové temere falegnami...
Era un roure orgullós, eixerit i tranquil.
Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil.
Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral,
del llenyataire i la destral.
Ed avrebbe trascorso dei giorni spensierati,
senza vicini inopportuni e ineducati:
delle canne invidiose, neanche dei bambù,
che proprio non le andavan giù.
Podria haver gaudit d’uns dies cristal•lins,
feliços i serens., p’rò tenia uns veïns...
unes canyes que no paraven de xerrar
i que el punxaven sens parar.
Dalla sera al mattino, questi virgulti incauti
nemmeno buoni a fabbricarci quattro flauti,
le cantavano sempre l'odiosa ninna nanna
della gran quercia e della canna.
De l’albada a la nit, amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant tristoi,
cantant al seu voltant la faula del matís
que hi ha entre un roure i un canyís.
E malgrado lei fosse del legno più imponente,
la favola non la lasciava indifferente.
Ed accadde così, che stanca di subire,
decise un giorno di partire.
I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar.
La seva paciència té un límit prou clar.
I un matí decidí desfer aquell entrellat
i es convertí en un exiliat.
A fatica, strappò la radica sepolta
e se ne andò senza voltarsi mai una volta...
Ma soltanto io so come fu amareggiata
quando lasciò la patria ingrata.
Amb penes i treballs, les arrels va arrencar
i va marxar sense girar-se ni plorar.
P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir
el pobre, en emprendre el camí.
Al confine, trovò due bei fidanzatini
che le proposero se con i coltellini
gli lasciasse intagliare i loro nomi lì...
e la gran quercia disse sì!
Al llindar del boscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.
Solo dopo che i due viandanti innamorati,
si sbaciucchiaron tanto da essersi stancati,
ascoltarono allora la Grande Quercia che,
piangendo, raccontò di sè!
Quan el sac de petons que duien ja fou buit,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar amb posat sentimental
les grans dissorts del vegetal.
“Grande Quercia, se tu vorrai venir con noi,
le nostre canne non faranno i fatti tuoi...
Ed avrai in casa nostra un comodo soggiorno,
abbeverata ogni giorno!”
“Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç.
Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís.
Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben peixat.”
Oh, com'eran contenti, come'erano felici,
la grande quercia insieme ai suoi due nuovi amici!
E ciascuno dei due teneva in mano un ramo,
dicendosi “Amor mio, ti amo!”
Dit això, els tres plegats es van posar en camí.
El dia era molt clar i l’aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps antics
donant l’arrel als seus amics.
La piantarono ai piedi della loro bicocca!
Capì che le promesse eran tornate in bocca;
l'annaffiava, di rado, soltanto il nubifragio
e la pipì di un can randagio.
Con le sue belle ghiande ci hanno sfamato i porci,
con la sua scorza ci hanno fatto i tappi agli orci
e ogni volta che c'era un nuovo condannato,
lei ereditava l'impiccato.
Al peu de llur cabana és on el van plantar.
Llavors, l’arbre es va començar a desencantar
car només el regaven Sant Pere i algun gos.
El seu goig ja s’havia fos.
Quel duo di traditori, vandalico ed abietto,
la tagliò in quattro parti e ne produsse un letto.
Ed aveva tanti amanti, l'orribile megera,
che la consunse per intera.
La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí,
i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi.
I, quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.
Ed un giorno quel duo d' ipocriti dappoco
la passò per la scure e la gettò nel fuoco,
come legna da cassa e -che amaro destino!-
la quercia perì nel camino.
Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit,
amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit.
I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent,
va envellir prematurament.
Nella nostra città, un prete tanto pio
non crede che il suo fumo s'alzi fino a Dio...
Come fa quel tappetto ad essersi deciso
che non ci sono querce in paradiso?
I un hivern, aquells cors endurits com un roc
el varen fer servir per a alimentar el foc.
Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí,
en fumera es va convertir.
...che non ci sono querce in paradiso?El mossèn de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú prohibís
a un roure entrar en el Paradís,
a un roure entrar en el Paradís.


Back to the song page with all the versions

Main Page

Note for non-Italian users: Sorry, though the interface of this website is translated into English, most commentaries and biographies are in Italian and/or in other languages like French, German, Spanish, Russian etc.




hosted by inventati.org