Campanades a morts
Lluís LlachOriginale | Versione francese (parziale) |
CAMPANADES A MORTS I Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres. I el poble es recull quan el lament s'acosta, ja són tres penes més que hem de dur a la memòria. Campanades a morts per les tres boques closes, ai d'aquell trobador que oblidés les tres notes! Qui ha tallat tot l'alè d'aquests cossos tan joves, sense cap més tresor que la raó dels que ploren? Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres. II Obriu-me el ventre pel seu repòs, dels meus jardins porteu les millors flors. Per aquests homes caveu-me fons, i en el meu cos hi graveu el seu nom. Que cap oratge desvetllí el son d'aquells que han mort sense tenir el cap cot. III Disset anys només i tu tan vell; gelós de la llum dels seus ulls, has volgut tancar ses parpelles, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres. Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que del seu cos tenim record i cada nit aprendrem a estimar-lo. Disset anys només i tu tan vell; impotent per l'amor que ell tenia, li has donat la mort per companya, però no podràs, que per allò que ell va estimar, el nostres cos sempre estarà en primavera. Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres. IV La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema. | LES CLOCHES SONNENT LE GLAS Les cloches sonnent le glas pour les bouches closes: malheur au troubadour qui en tairait les notes! Qui a ôté le souffle À ces corps si jeunes Qui n'avaient d'autre trésor Que la raison de ceux qui pleurent? Assasins de raisons et de vies Que jamais vous n'ayez de repos Et que jusque dans la mort Vous poursuivent nos mémoires! Dix-sept ans seulement Et toi si vieux Jaloux de la lumière de ses yeux Tu as voulu lui fermer les paupières Mais en vain car tous nous conservons cette lumière Et nos yeux lanceront des éclairs dans tes nuits! Dix-sept ans seulement, Et toi si vieux; Envieux d'une beauté si jeune Tu as voulu lui arracher les membres Mais en vain car nous conservons l'image de son corps Et chaque nuit nous apprendrons à l'aimer. La misère s'est faite poète Et a écrit dans les champs En forme de tranchées, Et les hommes sont allés vers elles... Chacun devient parole Du victorieux poème. |