Sé que vénen pels camins
i que canten primavera.
Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrera les penes.
Vénen d’una mar de plors,
dels verdissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.
No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.
Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.
Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.
Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.
Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.
i que canten primavera.
Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrera les penes.
Vénen d’una mar de plors,
dels verdissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.
No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.
Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.
Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.
Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.
Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.
×
![]()
